En Patufet

Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien en Patufet.

Un dia la seva mare, mentre feia coure l’olla, li va dir:

– Ai, fillet, quina guitza em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.

– Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar.

– No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?

– Ja hi aniré cantant, i així, si no em veuen, bé prou que em sentiran.

– No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.

I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:

– Ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dinaret i vés de seguida a la botiga d’en Josep.

Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!

Content i cantant, en Patufet arriba a la botiga d’en Josep, la botiga més bonica d’aquell indret.

– Ep, ep!

– Qui hi ha ?

– Vull un dinaret de safrà.

I el botiguer tot era mirar per aquí i per allà.

– Ep, ep!

– Qui hi ha? Què voleu?

– Què no em veieu? Ja n’estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dinaret de safrà.

I el botiguer torna a mirar i busca que busca veu un dinaret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega, posant en el mateix lloc una paperina de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu surt al carrer.

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet!

Aleshores tot cofoi va demanar:

– Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?

– Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa.

– Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar-li el dinar!

– Per no sentir-te bramar, té el cistell i ja hi pots anar.

Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!

A mig camí, en Patufet es va aturar i es va asseure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que de sobte, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’una queixalada es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina.

Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort.

– Patufet, on ets? Patufet, on ets?

– Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou!

Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:

– Patufet, on ets? Patufet, on ets?

– Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou!

Sabeu què van fer els seus pares?

Doncs van començar a donar força menjar, força menjar al bou, i el bou estava tan inflant, inflant, inflant…

Tant i tant es va atipar, que el bou va i fa: Pam!

I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.