Deixem Filipines i visitem Singapur. Una gran ciutat que ens ha sorprès des del primer moment. No us perdeu aquest vídeo que resumeix tot el que hem pogut veure durant la nostra estada curta, però intesa!
Ha estat arribar a Manila i trobar una ciutat diferent. Aquest cop ens allotgem a Bonifacio Global City, un dels districtes de Metro Manila i zona on hi ha grans edificis i centres comercials. Hem trobat un apartament a molt bon preu per airbnb molt a prop de la British School Manila, on ens esperen l’Andy King i els alumnes de Year 5 per fer un nou projecte de contes populars.
L’apartament és petit però està molt ben equipat. Aprofitem per rentar la roba, les bosses, gaudir d’un bon wifi i per fi podem tornar a cuinar. Ens encanta.
Només deixem la nostra nova llar per anar a l’escola i treballar una estona. Ens hi posem molt aviat. A les 7.15 ens reunim i per fi posem cara amb el nostre contacte: el mestre de Year 5 Andy King. És hora de posar en pràctica el que hem estat organitzant per mail i per whatsapp durant força dies. British School Manila entra pels ulls, les aules de Primària són grans i plenes de llums. No hi ha els típics pupitres individuals ni taula pel mestre. Les cadires són de plàstic i es troben apilades al costat d’un grup de taules i pufs. Suposem que segons la classe (o el projecte) fan i desfan segons les seves necessitats. Totes les aules estan connectades a un espai central on es troba la biblioteca i on fan exposicions temporals dels projectes que realitzen els alumnes.
De seguida ens trobem davant de les tres classes de Year 5. Un total de 75 alumnes que ens miren amb cara de curiositat i amb emoció. Han estat treballant els mites i les llegendes i tancaran el tema col·laborant amb nosaltres tot recreant els dibuixos i les veus de la llegenda del volcà Mayon, que ens explica quin és l’origen del volcà i que simbolitza quan aquest es troba en calma o bé quan entra en erupció, com és el cas. Després de presentar-nos, l’Andy els demana que facin, sense poder parlar entre ells, grups de 4-5 alumnes. Necessitem 15 grups. De seguida es posen a treballar amb els seus iPads, organitzant-se per repartir-se els elements a dibuixar o decidir qui gravarà la seva veu i en quin idioma. Al final n’hem enregistrat set: anglès, espanyol, xinès, coreà, suec, hindi i tagal. És el que té treballar a una escola internacional. Han estat tres hores intenses de feina per aconseguir tot el material necessari. A més, mentre anem observant els alumnes com treballen ens adonem de la traça exagerada que tenen per utilitzar els iPads i anem aprenent coses noves perquè converteixen un llapis amb la punta embolicada amb una mica de paper de plata en un Apple Pencil, una eina tàctil força més barata per als iPads i aconseguir un extra de precisió en el dibuix. Què més volem?
Nosaltres, l’Andy i la resta de mestres
Amb tot això ja podem tornar a casa i treballar intensament per acabar el conte animat. Un dia i mig de feina a casa han servit per poder presentar el conte a tots els alumnes. La seva alegria i els aplaudiments espontanis han estat una molt bona recompensa. Podem marxar satisfets.
Aquí teniu el resultat final. Recordeu que podeu trobar el text en català, la fitxa tècnica i el vídeo a l’apartat “Projecte”. Clica-hi i no et quedis sense entendre aquesta bonica història d’amor.
Fotografies de l’escola i del procés de creació
Amb aquest bon gust deixem Filipines. Avui al vespre agafem un avió cap a Singapur, el nostre setè destí. Que el ritme no pari!
Ja el tenim aquí. Tard, ho sabem, però ja hem agafat el ritme filipí. Els pròxims articles i vídeos els anirem penjant quan puguem i no pas quan vulguem. No hi podem fer més. Esperem que gaudiu d’aquest resum setmanal.
Ja som a Filipines, concretament a l’illa de Luzón. Hem arribat a Metro Manila, la capital. Una ciutat enorme i caòtica com totes les d’Àsia, però aquest cop hi veiem molta pobresa i misèria. De seguida sorprèn el contrast de gent adinerada i gent molt pobre, edificis enormes i cases molt humils. Els carrers són plens de botigues petites completament enreixades. No hi ha accés al seu interior, només una petita obertura a la reixa on recollir la comanda i pagar. No transmet seguretat. No és una ciutat maca, agradable ni fàcil per moure’s. El tràfic és exagerat i per anar d’un lloc a l’altre es triga molt, massa. Per posar un exemple, vam trigar 2 hores en cotxe per fer 9 kilòmetres. Horriblement desesperant. I tampoc ens atrevim a agafar els típics jeepneys (cotxes allargats i molts acolorits) perquè és complicat saber quina ruta segueixen i semblen llaunes de sardines amb rodes de tan plens que van. Aquests primers dies els hem dedicat a visitar el barri d’Intramuros, on hi ha el districte històric amb edificacions o restes de l’època colonial i el parc Rizal. També hem aprofitat per buscar informació d’on anar però sobretot com anar-hi. Aquest és un altre problema que veiem, el transport és caòtic i no està gaire ordenat ni és gens clar d’entendre. A més els bitllets de bus no es poden reservar per internet, costa de trobar agències que semblin fiables i cal anar presencialment a les terminals d’autobusos de les diferents companyies per demanar preus i informació.
Finalment trobem un bus amb la companyia Partas que ens porta fins a Ilocos Sur, a Vigan, un poblet petit que hi ha al nord de Luzón. Triguem 8 hores a arribar-hi.
Vigan és un poblet declarat Patrimoni de la Humanitat perquè passejar pels seus carrers és com traslladar-se al passat. És una de les poques poblacions que encara conserva la seva arquitectura colonial espanyola amb alguns dels edificis en perfecte estat. Hi trobes fins i tot trams de carrer empedrats i és habitual l’ús de carruatges amb cavalls, en especial el carrer Crisólogo. S’hi respira un ambient molt autèntic, més encara, si el primer que hem vist ha estat Manila. Caminar fa venir gana i que millor que començar a degustar plats tradicionals com les empanades, el bagnet (porc fregit) i el pinakbet (porc amb verdures). Després de dinar continuem la visita i ens apropem a la St. Paul’s Cathedral on hem enganxat una boda filipina. Passejant per Vigan coneixem el Xabi, un noi basc amb el qual hem visitat la resta del poble, la Bantay Tower Bell, hem assistit a l’espectacle de llums, aigua i projeccions Dancing Fountain que fan cada vespre a la Plaza Salcedo i al festival de balls en parella LGBTQ a la Plaza Burgos on al presentador li hem caigut en gràcia i s’ha dedicat a fer-nos preguntes i bromes en filipí mentre nosaltres no enteníem res i tots els espectadors reien. En fi, un dia molt atapeït, divertit i agradable. En volem més!
Sandàlies i Pols 