Cu Chi | Sandàlies i Pols

Aterrem a Ho Chi Minh amb un vol que fem des de l’aeroport de Da Nang, a 40 minuts en cotxe de Hue. Una gran ciutat, coneguda també amb el nom de Saigon i que deu ser la ciutat amb més motos del món. Hi passem només tres dies, però tenim l’hotel molt cèntric i això ens permet moure’ns a peu a tots els llocs que volem visitar prèviament marcats al nostre mapa de Google Maps. És una ciutat enorme, molt animada, caòtica, i amb força contrastos de cultura antiga i cultura moderna. Toca caminar, fer el cor fort per travessar els carrers i degustar els últims plats vietnamites.

Visitem un munt de coses: el temple hindú de Mariamman, el mercat central Ben Thanh, el temple Sri Thendayuthapani, la torre Fitexco Financial Tower (increïblement semblant a la torre Stark de la pel·lícula “The Avengers”), l’enorme i llarg carrer per a vianants Walking Street Nguyen Hue, l’edifici de l’Ajuntament Ho Chi Minh City Hall amb l’estàtua del president, la City Opera House, l’edifici Saigon Central Post Office (d’influències franceses i de disseny basat en Gustave Eiffel), la Catedral de Notre Dame vietnamita (actualment en reformes i sense accés al seu interior), el fantàstic temple Phuoc Hai i, finalment, el museu de la guerra War Remnants, que ens ha deixat ben tocats per la cruesa de les seves imatges on pots veure les conseqüències dels més de 17 anys de la guerra de Vietnam. A més el dia anterior vam fer una escapada als túnels de Cu Chi. El Vietcong o Front Nacional d’Alliberament del Vietnam va construir aquests més de 200 km de túnels durant la Guerra del Vietnam. Hi havia hospitals, cuines, dormitoris, sales de reunions, arsenals i milers de trampes. Tot connectat per aquests minúsculs túnels. Podem afirmar que hem vist la cara més salvatge de l’ésser humà.

Val a dir que també hem vist la cara més alegre i és que la selecció de futbol de Vietnam s’ha classificat per primer cop a la seva història per la final de l’Asian Cup U-23 i hem al·lucinat de com ho han celebrat els vietnamites. Tots han sortit al carrer i durant hores i hores agafen les seves motos (i és que són moltes motos) i carregats dalt de la moto tota la família onegen les banderes del país i toquen la botzina sense parar, o piquen amb les tapes de l’olla, o amb un pal i una ampolla de plàstic, paralitzen el tràfic posant-se a cridar i a cantar al mig del carrer i piquen de mans amb tots els conductors que els van esquivant. Increïble el que hem viscut. Mai havíem vist una cosa igual. No deixem d’imaginar què faran si guanyen el diumenge vinent la final. De moment ja tenen dos seguidors fidels més que no es perdran el partit.