Abel Tasman National Park | Sandàlies i Pols

Finalment som a la capital de Nova Zelanda, Wellington. Hi arribem tard, cap al vespre, després de conduir moltes hores. La recompensa és trobar una última plaça a la zona lliure d’acampada que hi ha a Owhiro Bay, als afores de la ciutat, aparcats davant d’una platja increïble amb un cel estrellat on la Via Làctia és perfectament visible. L’endemà tenim mig dia sencer per visitar la capital i no desaprofitem l’ocasió: conduir per la bonica carretera costanera, gaudir com nens petits veient els avions i les avionetes aterrar a l’aeroport pràcticament a peu de pista, pujar al Mont Victòria per veure unes vistes privilegiades de la ciutat i visitar el museu Te Papa amb la seva sorprenent exposició sobre la Primera Guerra Mundial.
A les cinc de la tarda ja som dins el ferri Interislander que en tres hores i mitja ens porta a l’illa sud. Un cop baixem del vaixell ens dirigim a les zones d’acampada lliure però les trobem totes plenes. És més complicat del que sembla trobar places en aquests llocs perquè van molt buscats i a més arribem massa tard, però el rànger que vigila un dels càmpings ens facilita la direcció d’una altra zona molt bonica i situada davant de la platja: Wairau Diversion Reserve. Des d’aquí iniciarem la nostra ruta per l’illa sud.
De moment el paisatge sembla més abrupte, amb molta més muntanya que no pas turons, moltes més ovelles que vaques, platges, rius i moltes vinyes. Una altra vegada tenim al davant paisatges de postal o de pel·lícula. Ja sabíem que l’illa sud és encara més bonica que la nord i per això aquí hi passarem dues setmanes. De moment el més destacat és:

La parada al riu Pelorus (escenari que va servir com a decorat per al film “El Hobbit” a l’escena dels barrils) on hi ha un pont i unes basses d’aigua molt clara i molt freda. Aquí hi fem un bany ràpid i coneixem les molestes “sandflies” o petits mosquits de sorra que et piquen per tot el cos. Malauradament estan presents durant aquesta època de l’any i per tota la costa oest.

La caminada de 4 hores que fem pel Parc Natural Abel Tasman. Un parc preciós on es fusiona d’una manera extraordinària la muntanya amb el mar formant unes cales on trobes l’aigua gelada del riu i l’aigua salada del mar. Durant la passejada podem veure els ocells Wekas que són molt semblants als Kiwis i també coincidim amb una parella amb la qual vam estar a Bromo el primer mes de viatge, ara ja fa sis mesos, en Justin i l’Stephanie. El món és molt petit, oi?

El llac Rotoiti. Una parada obligada, ja que la zona és una postal viva. Ja hi vam ser a l’hivern i aquest cop repetim passant una nit a un càmping just davant del llac.