Ha estat una autèntica odissea anar de Vigan al volcà Pinatubo. Agafar el bus a Vigan, com ja és habitual, es fa directament a l’estació, sense poder fer la reserva en línia. Cal arribar una hora abans on et donen un número (nosaltres tenim el 17 i el 18) que determina l’ordre de pujada al bus. Per sort podem pujar i el que eren sis hores de trajecte es transformen en deu hores fins a Capas. Ara toca agafar un tricicle que és com s’anomenen en aquest país els típics tuk–tuk o motos amb sidecars. El German i les maletes ja ocupen tota la cabina, així que em toca pujar darrere del conductor. Quaranta minuts més tard ja som a lloc, a Santa Juliana, el poblet situat a peu del volcà Pinatubo. L’Alvin que regenta l’hostal Alvin i Angie Bognot Mount Pinatubo Guesthouse junt amb la seva dona ens va donar tota la informació de com arribar-hi per mail i ens organitza per l’endemà a les 6.30 del matí el tour cap al volcà amb altres turistes per abaratir costos. Però primer toca menjar una mica i descansar, ja que ha estat un dia sencer de viatge. Ja us avancem que haurà valgut la pena.
El matí comença amb un bon esmorzar, un trajecte increïble amb jeep de més d’hora i mitja per la falda del volcà travessant rius i terrenys plens de roques fins a arribar al punt base des d’on iniciar el trekking fins al cràter que dura poc més d’hora i mitja. El paisatge és meravellós i un cop al cim, el llac que cobreix el cràter i les formacions rocoses que l’envolten ens deixen bocabadats. Un espectacle per a la vista. A més ens tenen preparat un tàper amb el dinar: arròs, pollastre, ou dur i un brioix de xocolata que degustem asseguts admirant les vistes. Un pícnic inesperat que es converteix en tot un luxe i un final perfecte a la visita del volcà Pinatubo.
I de la muntanya passem al mar. Tornar esdevé una nova odissea. Filipines és el que té. Saps on vols anar, però no com anar-hi i molt menys quan arribar-hi. Aquest cop agafem un tricicle fins a Capas per connectar amb un bus que vagi fins a Pasay, l’estació de busos de Manila que hi ha més propera a l’aeroport. La intenció és agafar un vol cap a Cebú i descobrir les illes del sud. Esperem més d’una hora veient passar busos que van a Cubao, una altra estació de Manila més allunyada dels nostres plans. Quan finalment passa el bus direcció a Pasay aquest va ple i no podem pujar, així que ens arrisquem a agafar un bus direcció Cubao, tot i que ens toca seure a terra perquè no hi ha seients lliures. Un cop a Manila encreuem els dits perquè el trànsit no estigui massa saturat. Per sort és així i finalment ens plantem a l’aeroport. Comprem uns bitllets cap a Cebú i a les 12.45 h de la nit ja estem dins l’avió. Aterrem a les 2.15 de la matinada i anem directes a l’hotel. Cebú serà la nostra ciutat dormitori. L’endemà al matí agafem un altre bus que ens porta a Maya, al nord de Cebú. L’última parada és el punt on agafes el típic vaixell de Filipines, el bangkas. Una altra experiència que ens encanta i ens espanta al mateix temps perquè la mar està força moguda. Però en trenta minuts trepitgem al paradís: Malapascua. Una illa que descobrirem properament perquè hi serem quatre dies. Volem deixar d’anar amunt i avall, de córrer i patir per arribar a temps. Aquí volem contagiar-nos del ritme filipí.
De moment l’illa ens encanta. Petita, sense cotxes i quasi sense motos, d’aigües clares i nítides i sense gaire turisme. Destil·la un encant local pur a primera vista. Prendre el sol, fer snorkel, passejar i perdre’s pels múltiples estrets camins de sorra és el primer que hem fet. De punta a punta trigues mitja hora caminant i entre platja i platja passes pel mig dels poblats on veus de primera mà la vida senzilla que porten aquí: galls i gossos arreu, pescadors desenredant les xarxes, nens i nenes jugant pels camins que t’ensenyen el seu somriure de seguida que et veuen, famílies arraulides dins la caseta de fusta i xapa on viuen tot mirant la televisió, desenes de bangkas davant del mar… En fi, un ritme i una manera de fer molt diferent del nostre. N’haurem de prendre nota per quan tornem.
Sandàlies i Pols 